El pecat d'Oskar Schindler.

 Serà per que vaig néixer el mateix dia i any que començava la guerra del Yom Kippur, l'enèsim conflicte bèl·lic entre Àrabs i Israelians o per les meves arrels mediterrànies, però el cert és que els conflictes a Orient Mitjà sempre els he vist més propers que la majoria d'occidentals. Serà allò que diuen que a Mallorca som un poc Romans, un poc Fenicis i un poc Àrabs, un poc de tot vaja!!, però d'Orient Llunyà res de res, al manco per a mi. 

 

 I és així que amb aquest natalici tan conflictiu, que ens trobam immersos en un nou joc de morts innocents a la Franja de Gaza, el camp de concentració, ara d'extermini més gran de la història moderna.  Amb desigual força militar, les unitats jueves arrasen, mutilen i assassinen homes i dones, grans i petits, joves i vells amb aquelles armes intel·ligents que en són tant d'intel·ligents que no destrien entre un nin de 9 anys que juga innocentment a una platja o un milicià de Hamàs amb un Kalashnikov de fabricació soviètica o tal volta xinesa. I aquelles imatges de nens i nenes mutilats, vomitades per les xarxes socials amb poca, molta o gens mesura, que em remouen les entranyes com una mala cosa, fan que el conflicte que no em semblà llunyà, es torní tràgic i mortal per ells i molt pertorbador i angoixant per a mi. Serà la paternitat, diuen alguns, que et fa veure la vida d'una altra manera, serà l'edat, que ja en fan 40 d'aquella guerra quasi oblidada, o serà senzillament aquell pecat primigeni d'Oskar Schindler.

 I que té que veure Schindler en tot això, a part de ser mecenes de la corrupció humana a la Polònia conquerida pels nazis? Idò tot i res. Sempre de sempre que jo record, i mira que en record de coses, m'ha agradat la història de la Segona Guerra Mundial. La veia com heroica, de camuflatges i salts en paracaigudes a la Normandia del Dia D, tot honor i valor al calor d'una ametralladora del Soldat USA de torn, fumejant després de matar un bon grapat de nazis. Però mira per on que Steven Spielberg decidí fer un film per homenejar als 6 milions de jueus assassinats als camps nazis, al gueto de Varsòvia o una petita i de nom impronunciable localitat Ucrainesa. I ho va fer bé, i tant!!. Vaig anar al cine esperant veure allò que fins aquell moment havia vist al cine, herois i guerra anònima. Però no era això el que ens esperava. El film de factura impecable té el seu moment àlgid quan els nazis buiden el gueto de Crakòvia, la Franja de Gaza però en petit i jueu, per dur els seus ocupants al camp de Plaszow. I començà la matança......

 El cine era gran, petat de gent, no et podies moure sense tocar el veïnat, no hi havia lloc on fugir de l'horror que fotograma a fotograma m'anava devorant les entranyes, com un foc intens i punyent que absorbia els meus pensaments, fins que el meu cervell, el meu cos i la meva ànima van dir BASTA CABRONS!!! i em vaig aixecar de la butaca d'un bot, intentant fugir de les imatges que m'hipnotitzaven des de la pantalla, però no hi havia lloc on fugir, la gent no es movia assistia en silenci a l'espectacle, aquelles llàgrimes del company desconegut de butaca, que com les meves feien sanglotar els meus turmentats ulls... . Si el pecat primigeni d'Oskar Schindler despertaren en el meu interior una bèstia adormida, sentiments contradictoris que ni jo sabia que tenia. Després la caparrudesa de l'home per infligir dolor a a éssers humans desconeguts acabaren la feina. Srebrenica, tal volta i els ulls plorosos d'un casc blau Holandès impotent en nombre d'efectius per contenir les matances d'innocents, altra cop, nins, dones, homes, joves i vells, altra cop massa mort per no res.

 

 I així arribam a Gaza, l'any 2014, un juliol especial en la llarga tradició d'Israel de castigar tres morts, matèria d'investigació criminal, amb els seus tancs darrer model i els míssils que tan generosament li ven el premi Nobel de La Pau per mantenir l'ordre i que tant acaben a una casa, una escola, un hospital o a una ambulància, com tan magistralment relatà la seu llibre biogràfic el periodista Robert Fisk. Res ha canviat. Però enguany tenim les xarxes socials per autoflagerlar-mos o als nostres seguidors amb les fotos del corresponsal de guerra de torn, de nens amuntegats a una morgue, o mutilats a una platja mentre emulaven a Cristiano o a Messi i que van fer la seva darrera carrera fugint d'un míssil llençat des d'un vaixell que, en generosa monstruositat criminal, els deixà corre 200mt des de el primer impacte per corregir punteria i destrossar-los a davant els ulls atònits de la premsa estrangera. El que pareixien les darreres morts, es convertiren en el preludi de que a dia d'avui és l'extermini televisat en temps real o streaming de tot un poble, davant el silenci còmplices de tots noltros.

 

 Si fos viu, no se que pensaria Schindler dels jueus que li van deixar plantar un arbre dels justos, un arbre en reconeixement per haver salvat milers de vides de fills d'Abraham, que en un moment de terror, apel·laren a la humanitat d'un corruptor professional per salvar la seva i la vida dels seus fills i dels seus nets i renéts.  Ara apel·lam a la humanitat per aturar aquesta carnisseria  i trobam 140 caràcters de justificacions oficials o de ciutadans que diuen que tot és ETA i que han de matar les dones palestines perquè no engendren fills si no serps que volen devorar el sagrat Israel.....

 Fins quan durarà la bogeria......!!!!!

Los Símbolos de la Victoria (article contestació a un article de Ricard Vinyes a PÚBLICO (no publicat)

Monument al Creuer de guerra feixista "BALEARES", al parc de Sa Feixina de Palma, després de la contextualització de la batlessa Aina Calvo

Dice Damià Ferrà-Pons, historiador Mallorquín especialista en el arte en la isla durante la dictadura fascista, que los monumentos son una ocupación del espacio público por parte del estado y si añadimos que el fascismo Español pretendía ser eterno, tenemos los ingredientes necesarios que conforman la monumentalidad del régimen fascista del general Franco. Si a esta receta le añadimos que el golpe de estado monumentalizó (y ocupó) calles y plazas a golpe fusil y tiro en la nuca, tal y como analiza magistralmente Javier Rodrigo en su ensayo sobre la violencia durante la guerra civil y la dictadura, tendremos una ofensa no solo a sus víctimas si no a todos los demócratas, que hacen de los valores democráticos el único modelo válido de convivencia en una sociedad moderna. El profesor Ricard Vinyes, en su artículo “Sobre el uso de símbolos y ruinas” del 21/05/2010, propone usar los monumentos como elementos pedagógicos, como elementos de “ética” para las generaciones de Españoles que no vivieron y no conocen los aspectos sociales de la guerra o de la dictadura. Dudo que el profesor Ricard Vinyes desconozca todos los manuales que sobre el arte del Franquismo se han editado en España des de la muerte del dictador, algunos publicados a finales de los 70 con el recuerdo a Franco aun caliente, y con las primeras retiradas de calles o elementos monumentales, tales como cruces a los caídos que poblaron y aún pueblan algunos pueblos de España. En esos manuales, de lectura imprescindible para entender los monumentos, queda claro el mensaje que Franco y sus leales servidores pretendían dar a lo que algunos especialistas hanvenido a llamar manifiestos políticos del fascismo: La inmortalidad. No se puede, ni debe, considerar fascista a un monumento, solo por que contengan elementos propios del régimen, como las “melodramáticas águilas negras de San Juan”, como apunta Ricard Vinyes, si no que tenemos que analizar todos y cada uno de los elementos que lo conforman, tal y como estableció la “Comisión de Estilo para la Conmemoraciones de la Patria” creada ex-profeso por el ilegal gobierno de Burgos en marzo de 1938 para marcar las directrices a seguir en cada una de las fases de construcción de dichos monumentos. Según esa “Comisión” los monumentos debían incluir exaltaciones a la patria, al ejército, a las autoridades políticas, a los mártires o las gestas de la “Cruzada” y a la religión Católica, alma mater de la cruzada anti comunista. Según Ángel Llorente, en su “Arte e ideología del Franquismo 1936/1951” el fascismo Español pretendía seguir luchando contra sus enemigos, la democracia y los demócratas, los nacionalismos, la masonería, el comunismo, etc, etc, pero esta vez en vez de balas y obuses usarían las piedras de los monumentos.

Esos códigos son aun descifrables en los monumentos que aun se mantienen en pie, como el dedicado al crucero “BALEARES” en el parque municipal de Sa Feixina de Palma de Mallorca, que adoptó todos los elementos propios del régimen monumental, incluyendo su lema de batalla “Inmortalidad”, como lo denominaron los autores del proyecto. Es este monumento la máxima expresión del culto funerario a los “caídos” y tan solo cumplían la función de “mostrar las bases nuevas y eternas del Estado de Franco (…) de ahí que los monumentos tuvieran que ser colosales e inexpugnables, reflejo de las instituciones políticas y militares que apuntalaban el nuevo Estado”, en palabras de la obra colectiva “Arte del Franquismo”, editada a finales de los 70. Y gracias al actual consistorio municipal, desoyendo la voz de los ciudadanos, expertos y colectivos de la memoria, el monumento seguirá navegando por las aguas de la historia, con su insultante y humillante mensaje de victoria del fascismo y los fascistas sobre los demócratas y democracias. Que Franco lo inaugurará solemnemente en mayo de 1947, es solo parte del protocolo oficial del fascismo.

Como vemos no hay diferencias sustanciales entre el lenguaje arquitectónico de los regímenes de los “mil años” del nacionalsocialismo Alemán y los “40 años de Paz” del Fascismo Español, ambos pretendían perpetuar las gestas y los prohombres de sus respectivas “cruzadas” con la intención pedagógica y ética de perpetuar sus valores casi eternos y seguir luchando contra los enemigos de la patria. Y a día de hoy, solo el caudillo Español, asesino de masas, esta consiguiendo su objetivo a costa del sufrimiento de sus víctimas y de todos los demócratas y con la colaboración de ayuntamientos, C.C.A.A y gobiernos centrales de multicolor político, que están ayudando que Franco y su “Comisión de Sabios” consigan sus “últimos objetivos militares” tal y como rezaba el último parte de guerra. Lo que en Alemania es delito, la exaltación del fascismo, en España es (a)normalidad democrática. Que cada uno extraiga sus propias conclusiones.

El artículo 15 de la ley 52/2007 tan solo lo podemos considerar como un apaño ante la cantidad de legislación que sobre monumentos, patrimonio y símbolos se ha ido aprobando en los últimos 30 años de democracia, tanto a nivel estatal como autonómico. Además el texto es ambiguo en formas y contenido, por que no hace excepciones entre símbolos de la República democrática y la España Fascista, dejando a una equidistancia imposible a los gobiernos centrales de turno, a los de las C.C.A.A y a los ayuntamientos la última decisión de derribar, contextualizar, o no, los monumentos y los cambios en la toponimia de la dictadura, en base a criterios propios o excusas de tipo sentimental, histórico, artístico o cultural, que ponen en evidencia que pese al tiempo transcurrido des de la muerte de Franco y pese a la enorme visibilidad que tiene su régimen monumental, el reguero de sangre y sufrimiento provocado en sus casi 40 años de dictadura es poco conocido o simplemente aceptado con una normalidad impropia de gobiernos centrales, C.C.A.A, ayuntamientos, etc. Hoy en día en pleno s.X.X.I es más complicado deshacerse de una lápida a los caídos que en 1978. ¿Por que será? ¿que ha cambiado en España en los últimos años para que algunos políticos se aferren con tanta energía a los símbolos del Fascismo?.

La pedagogía alrededor de lo que significó el fascismo para el estado Español se tiene que institucionalizar en los centros de enseñanza, no en la calle, tal y como aprendieron en Alemania y en los lugares que la sociedad designa para la historia y el arte: Los museos. No podemos dejar que la monumentalidad del fascismo eclipse el debate social en el que algunos se empeñan en buscar excusas para protegerlos, calificándolo simplemente como arte, mientras las cunetas están llenas de sus víctimas, que sus sentencias y “enterados” son legales y la toponimia de todas las ciudades comparte víctimas y verdugos en un ejercicio macabro de reconciliación forzosa entre dos concepciones diferentes de lo que algunos nos empeñamos en llamar simplemente vergüenza.

El fill del baríton desafina

PLANAS I SANMARTÍ. El 28 de novembre de fa tres anys, morí un molt antic i molt bon amic meu: el baríton mallorquí Francesc Bosch i Bauzá, nascut a Esporles l'any 1917. Degut a les circumstàncies dels temps, fou conegut com Francisco Bosch perquè, quan Mallorca li quedà petita, agafà el bolic i recorregué tota Espanya i la voltà vàries vegades encapçalant una companyia de sarsuela amb la que també va viatjar a Cuba, Mèxic i fins i tot arribà als Estats Units. Així, idò, Francisco Bosch es convertí en el millor baríton de la història musical de Mallorca i un dels millors de l'Estat en una època dominada pel gran Marcos Redondo, ambdós dedicats a la sarsuela, gènere que servia de refugi als cantants que no arribaren a triomfar a l'òpera però que foren veritables estrelles en un gènere que, en cap cas, no es pot dir menor. Recordin que Afredo Kraus, Manel Ausensi o Pilar Lorengar i Ataulfo Argenta protagonitzaren gravacions històriques del gènere.

Bosch fou el primer gran cantant illenc que triomfà a Mallorca, Espanya i l'estranger després del baix Francesc Mateu Nicolau, conegut com a Uetam, que arribà, fins i tot, a actuar a la Rússia dels tsars i que morí l'any 1913, quatre abans del naixement de Bosch. Aquest actuà als teatres Principal i Líric, a més de moltes altres bandes de les Balears i jo vaig tenir el privilegi d'escoltar-lo moltes vegades i tractar-lo personalment gràcies a que el meu pare era el gerent de l'empresa Roses-Tous que explotava els teatres Líric i Balear. Conservo un record autografiat del cantant i amic que, a més, va actuar, gratuïtament i de tot cor, en qualque recital organitzat per la Casa Catalana de Mallorca, presidida per mon pare. Per això, quan l'actual desgovern de la ultradreta espanyola prengué possessió dels seus càrrecs, gairebé vaig estar content de trobar-hi la presència de Rafel Bosch, conseller d'Educació, Cultura i Universitats.

No el coneixia personalment, per això, quan me'l vaig trobar al restaurant Toque, de Ciutat, m'hi vaig adreçar per felicitar-lo i dir-li la relació d'amistat amb son pare. Em digué que ho sabia i que ho agraïa. Vaig aprofitar per demanar-li que, donat el seu càrrec, procuràs influir per a conservar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat. La resposta seva fou que faria tot el que estigués a la seva mà perquè fos així. La breu conversa acabà talment així: I si qualque dia l'obliguen a anar contra tot això? La seva resposta fou breu, clara i ferma: la meva família mai no m'ho perdonaria! És així o no, senyor Rafel? I, ara, la pregunta d'ara: la seva família, li ha perdonat totes les malifetes que ha fet, fa i, segurament, farà des de llavors? El seu president que es diu Bauzá com son pare, sap que ell (son pare) col·laborà amb la Casa Catalana, encara que fos “de Mallorca”?

Hi ha una cosa que m'ha ferit especialment, venint de la família de Francisco Bosch, i és que vostè acabi de flastomar aquesta frase: “el PP ha acabat amb la dictadura catalanista”. En primer lloc, què és, segons vostè, el catalanisme? Jo sóc nascut al Principat i no sóc catalanista: sóc català i punt. I mallorquí molt més que molts mallorquins, especialment tots i totes els que estan al desgovern amb vostè. I, digui’m: què és la dictadura catalanista que vostè acaba d'eliminar amb l'ajut de l'apotecari? On és o era la dictadura?  Cregui’m que m'agradaria saber-ho.  Doni’m dades concretes. És un dir ja que vostè no es dignarà respondre'm. Llegir-me sí, perquè em referesc a son pare en termes elogiosos com no podia ser per manco. Però respondre’m, ja sé que no. No tenc ni idea del pensament polític de son pare, un home que, a la força, va haver de nedar en les aigües brutes del franquisme, com tothom, però no crec que el que vostè fa en contra de l'ensenyament del català, de la defensa de la nostra llengua, de la normalització del seu ús, d'iniciar una nova guerra idiomàtica, de tornar al franquisme, poc a poc, però amb pas ferm, el fes sentir-se orgullós.

Miri el rebuig del poble mallorquí, per parlar, només, de Mallorca, les manifestacions, els llaços, les protestes. D'això se'n sent orgullosa la seva família? El feliciten, cada vespre, quan arriba a casa, per tot aquest merder? Molt bé, Rafel, avui has estat magnífic! No afluixis, no aturis, demà més! Sàpiga que ha romput una il·lusió: la meva. Ja em costava confiar en un fill polític de Fraga Iribarne, que aquest sí en sabia de dictadures! Però confiava en un fill den Francisco Bosch, especialment després de la seva promesa fellona. Per això he quedat decebut. Una vegada que confio en l'extrema dreta, m'equivoc. Mala sort. Sent molt haver de dir-li que si el baríton afinava molt bé amb aquella veu potent, especialment ben impostada, el seu fill, vostè, ha desafinat. Però no una sola vegada, sinó des que ha començat la seva actuació. Un desastre! I, a més, i el que és pitjor, ha desentonat. Escolti les veus de tants i tants mallorquins afectats per la seva actuació.

L'esbroncada és de les que fan època!

jacintplanasisanmarti@gmail.com

(article NO publicat al Diario de Mallorca de 20 de maig de 2012, reproduït aquí amb permís de l'autor)

Refussar la violència: anar a la rel del problema.

Opositors a les polítiques del President Bauzá a Manacor durant els incidents registrats durant la seva visita.

L'editorial d'avui diumenge al Diario de Mallorca, Repudiables manifestaciones violentas, al que qualsevol persona amb dos dits de seny es pot adherir, és una contradicció flagrant. Primer condemna la violència, acusa a l'oposició de comprensió, inclús justificació, dels violents i després afirma que son les polítiques de Bauzá les que creen aquesta crispació per la seva prepotència i la seva voluntat d'imposició per decret de les seves mesures retalladores i l'absoluta manca de voluntat de diàleg amb l'oposició i tots els sectors socials i sindicals afectats. Com quedam, la culpa es de un, els altres o de tots. Pareix ser que la gran preocupació de l'editorial és demostrar als "mercats" que Mallorca és una terra solvent, sense conflictivitat social o política, res més allunyat de la realitat, sols preocupats per l'imatge que podem estar donant, sense entrar al fons del problema. I el que el més alarmant és que l'editorial reconeix quan fràgil és la nostra democràcia, règim de llibertats consentides diria jo, si un petit brot de protesta amb alguns caires violents i radicals la pot fer trontollar, vol dir que la Transició del Franquisme a l'actual règim de llibertats i sobretot la manca de desenvolupament de la cultura democràtica al nostre país, per part de tots els governs democràtics, no han consolidat els valors democràtics com a úniques eines de convivència entre els ciutadans i ciutadanes d'un estat modern. Demostra que per la democràcia i la llibertat s'ha de lluitar cada dia, no sols en absència d'aquests valors, com desgraciadament conegueren els pradins i els pares, i que ara més que mai, amb una crisi social, política i econòmica quasi sense precedents a Europa, la tasca dels polítics és generar tranquil·litat i confiança a la societat, no imposar mesures que trenquen quasi 30 anys de convivència i de lluita per la cultura, per l'educació, la sanitat, etc, etc. 

A més les paraules del President Bauzá, acusant de Feixistes a tots aquells que no recolzen les seves mesures son un insult a intel·ligència i la memòria de les víctimes del feixisme, per cert un règim mai condemnat oficialment pel seu partit. Una època plàcida segons l'eurodiputat del PP Mayor Oreja. Si som una mcia irònics, podem dir que les "fortes arrels" democràtiques del PP, amb un Ministre del dictador assassí Franco com a pare fundador, dona la clarividència i l'autoritat moral per acusar als teus opositors de "Fascistes" en el llenguatge col·loquial d'alguns rostres populars Balears.

El Dictador Franco i el fundador del Partit Popular, Manuel Fraga

Està clar que la violència sols genera violència, però no anar a les arrels del conflicte i atiar-lo des de les més altes instàncies del nostre Govern Autonòmic és d'una irresponsabilitat extrema i sols generarà més conflictivitat al Parlament, a les escoles, als hospitals...al carrer. I el record de la dictadura és molt, massa present per a milers de ciutadans i ciutadanes, per anar agitant el fantasma del feixisme (no tant fantasmagòric si analitzam la pujada de l'extrema dreta a Europa), com a eina per defensar-te de la legítima crítica política i social i sindical. Responsabilitat, Cavallers, Responsabilitat!!!

Un bou per la República.

Un bou per la República sempre serà un bou. Aquest animal símbol de la gloria de la Espanya més cañí ha esdevingut protagonista de moltes accions reivindicatives, unes més grolleres que altres, però visibles a km's de distància. La darrera ha sigut pintar-lo amb els colors de la bandera de la II República Espanyola, que si bé no deixa de ser una bandera nacional, xoca amb la metàfora del bou "Osborne": aquella terra de bailaores i flamenco, finos i toreros que tants de tòpics ha inspirat, tot i les alabances que feu Federico García Lorca a la tauromàquia. Vull una llarga vida a aquest morlaco, per seguir donant que xerrar i sobretot que el llençol de metall que conforma la seva pell no es rovelli i deixi encara escrites moltes pàgines de glòria a aquest ruedo etern en que s'ha convertit Mallorca.

Violència i criminalització política.

La violència a Bacelona, esmentat a l'article d'avui a El Paíshttp://politica.elpais.com/politica/2012/04/19/actualidad/1334817815_005486.html, fou notícia a tot el món i per tant el Govern vol donar imatge de fermesa i contundència amb els violents, de cara als mercats. Volen vendre imatge. Però el problema és que la corrupció del partit ara al govern també fou portada i exemple de corrupció institucional a nivell europeu i el Gobierno de España no va promoure mesures tan radicals com dissoldre els partits on militin els corruptes. Record també una manifestació de víctimes de ETA que acabà amb agressions a Jose Bono i Rosa Diez i el PSOE no va promoure cap il·legalització associativa.
També cal recordar que el partit ara al govern no ha condemnat mai el feixisme, al contrari, destacats membres del partit fins i tot l'ha exaltat o en varen formar part, un fet inèdit a Europa. L'idea està clara. La violència s'ha de perseguir però el problema és que utilitzen la violència d'una minoria per tornar criminalitzar a partits, ara a l'oposició i als sindicats. No oblidem que tots els països europeus tenen sindicats, per posar un exemple i no record haver llegit cap mesura igual per aldarulls o protestes que van derivar en violència urbana. El PP ha creuat una línia perillosa i la deriva política fa preveure més mesures com aquesta. Un cop traspassada la línia vermella, tornar enrere serà molt més difícil. Les retallades brutals fan preveure més mobilitzacions i la desesperació pot donar situacions més violentes i no ens enganem. La violència serà resultat de la desesperació i no pas una generació d'espontaneïtat social.