El pecat d'Oskar Schindler.

 Serà per que vaig néixer el mateix dia i any que començava la guerra del Yom Kippur, l'enèsim conflicte bèl·lic entre Àrabs i Israelians o per les meves arrels mediterrànies, però el cert és que els conflictes a Orient Mitjà sempre els he vist més propers que la majoria d'occidentals. Serà allò que diuen que a Mallorca som un poc Romans, un poc Fenicis i un poc Àrabs, un poc de tot vaja!!, però d'Orient Llunyà res de res, al manco per a mi. 

 

 I és així que amb aquest natalici tan conflictiu, que ens trobam immersos en un nou joc de morts innocents a la Franja de Gaza, el camp de concentració, ara d'extermini més gran de la història moderna.  Amb desigual força militar, les unitats jueves arrasen, mutilen i assassinen homes i dones, grans i petits, joves i vells amb aquelles armes intel·ligents que en són tant d'intel·ligents que no destrien entre un nin de 9 anys que juga innocentment a una platja o un milicià de Hamàs amb un Kalashnikov de fabricació soviètica o tal volta xinesa. I aquelles imatges de nens i nenes mutilats, vomitades per les xarxes socials amb poca, molta o gens mesura, que em remouen les entranyes com una mala cosa, fan que el conflicte que no em semblà llunyà, es torní tràgic i mortal per ells i molt pertorbador i angoixant per a mi. Serà la paternitat, diuen alguns, que et fa veure la vida d'una altra manera, serà l'edat, que ja en fan 40 d'aquella guerra quasi oblidada, o serà senzillament aquell pecat primigeni d'Oskar Schindler.

 I que té que veure Schindler en tot això, a part de ser mecenes de la corrupció humana a la Polònia conquerida pels nazis? Idò tot i res. Sempre de sempre que jo record, i mira que en record de coses, m'ha agradat la història de la Segona Guerra Mundial. La veia com heroica, de camuflatges i salts en paracaigudes a la Normandia del Dia D, tot honor i valor al calor d'una ametralladora del Soldat USA de torn, fumejant després de matar un bon grapat de nazis. Però mira per on que Steven Spielberg decidí fer un film per homenejar als 6 milions de jueus assassinats als camps nazis, al gueto de Varsòvia o una petita i de nom impronunciable localitat Ucrainesa. I ho va fer bé, i tant!!. Vaig anar al cine esperant veure allò que fins aquell moment havia vist al cine, herois i guerra anònima. Però no era això el que ens esperava. El film de factura impecable té el seu moment àlgid quan els nazis buiden el gueto de Crakòvia, la Franja de Gaza però en petit i jueu, per dur els seus ocupants al camp de Plaszow. I començà la matança......

 El cine era gran, petat de gent, no et podies moure sense tocar el veïnat, no hi havia lloc on fugir de l'horror que fotograma a fotograma m'anava devorant les entranyes, com un foc intens i punyent que absorbia els meus pensaments, fins que el meu cervell, el meu cos i la meva ànima van dir BASTA CABRONS!!! i em vaig aixecar de la butaca d'un bot, intentant fugir de les imatges que m'hipnotitzaven des de la pantalla, però no hi havia lloc on fugir, la gent no es movia assistia en silenci a l'espectacle, aquelles llàgrimes del company desconegut de butaca, que com les meves feien sanglotar els meus turmentats ulls... . Si el pecat primigeni d'Oskar Schindler despertaren en el meu interior una bèstia adormida, sentiments contradictoris que ni jo sabia que tenia. Després la caparrudesa de l'home per infligir dolor a a éssers humans desconeguts acabaren la feina. Srebrenica, tal volta i els ulls plorosos d'un casc blau Holandès impotent en nombre d'efectius per contenir les matances d'innocents, altra cop, nins, dones, homes, joves i vells, altra cop massa mort per no res.

 

 I així arribam a Gaza, l'any 2014, un juliol especial en la llarga tradició d'Israel de castigar tres morts, matèria d'investigació criminal, amb els seus tancs darrer model i els míssils que tan generosament li ven el premi Nobel de La Pau per mantenir l'ordre i que tant acaben a una casa, una escola, un hospital o a una ambulància, com tan magistralment relatà la seu llibre biogràfic el periodista Robert Fisk. Res ha canviat. Però enguany tenim les xarxes socials per autoflagerlar-mos o als nostres seguidors amb les fotos del corresponsal de guerra de torn, de nens amuntegats a una morgue, o mutilats a una platja mentre emulaven a Cristiano o a Messi i que van fer la seva darrera carrera fugint d'un míssil llençat des d'un vaixell que, en generosa monstruositat criminal, els deixà corre 200mt des de el primer impacte per corregir punteria i destrossar-los a davant els ulls atònits de la premsa estrangera. El que pareixien les darreres morts, es convertiren en el preludi de que a dia d'avui és l'extermini televisat en temps real o streaming de tot un poble, davant el silenci còmplices de tots noltros.

 

 Si fos viu, no se que pensaria Schindler dels jueus que li van deixar plantar un arbre dels justos, un arbre en reconeixement per haver salvat milers de vides de fills d'Abraham, que en un moment de terror, apel·laren a la humanitat d'un corruptor professional per salvar la seva i la vida dels seus fills i dels seus nets i renéts.  Ara apel·lam a la humanitat per aturar aquesta carnisseria  i trobam 140 caràcters de justificacions oficials o de ciutadans que diuen que tot és ETA i que han de matar les dones palestines perquè no engendren fills si no serps que volen devorar el sagrat Israel.....

 Fins quan durarà la bogeria......!!!!!