Memòria d'un temps

El fill del baríton desafina

PLANAS I SANMARTÍ. El 28 de novembre de fa tres anys, morí un molt antic i molt bon amic meu: el baríton mallorquí Francesc Bosch i Bauzá, nascut a Esporles l'any 1917. Degut a les circumstàncies dels temps, fou conegut com Francisco Bosch perquè, quan Mallorca li quedà petita, agafà el bolic i recorregué tota Espanya i la voltà vàries vegades encapçalant una companyia de sarsuela amb la que també va viatjar a Cuba, Mèxic i fins i tot arribà als Estats Units. Així, idò, Francisco Bosch es convertí en el millor baríton de la història musical de Mallorca i un dels millors de l'Estat en una època dominada pel gran Marcos Redondo, ambdós dedicats a la sarsuela, gènere que servia de refugi als cantants que no arribaren a triomfar a l'òpera però que foren veritables estrelles en un gènere que, en cap cas, no es pot dir menor. Recordin que Afredo Kraus, Manel Ausensi o Pilar Lorengar i Ataulfo Argenta protagonitzaren gravacions històriques del gènere.

Bosch fou el primer gran cantant illenc que triomfà a Mallorca, Espanya i l'estranger després del baix Francesc Mateu Nicolau, conegut com a Uetam, que arribà, fins i tot, a actuar a la Rússia dels tsars i que morí l'any 1913, quatre abans del naixement de Bosch. Aquest actuà als teatres Principal i Líric, a més de moltes altres bandes de les Balears i jo vaig tenir el privilegi d'escoltar-lo moltes vegades i tractar-lo personalment gràcies a que el meu pare era el gerent de l'empresa Roses-Tous que explotava els teatres Líric i Balear. Conservo un record autografiat del cantant i amic que, a més, va actuar, gratuïtament i de tot cor, en qualque recital organitzat per la Casa Catalana de Mallorca, presidida per mon pare. Per això, quan l'actual desgovern de la ultradreta espanyola prengué possessió dels seus càrrecs, gairebé vaig estar content de trobar-hi la presència de Rafel Bosch, conseller d'Educació, Cultura i Universitats.

No el coneixia personalment, per això, quan me'l vaig trobar al restaurant Toque, de Ciutat, m'hi vaig adreçar per felicitar-lo i dir-li la relació d'amistat amb son pare. Em digué que ho sabia i que ho agraïa. Vaig aprofitar per demanar-li que, donat el seu càrrec, procuràs influir per a conservar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat. La resposta seva fou que faria tot el que estigués a la seva mà perquè fos així. La breu conversa acabà talment així: I si qualque dia l'obliguen a anar contra tot això? La seva resposta fou breu, clara i ferma: la meva família mai no m'ho perdonaria! És així o no, senyor Rafel? I, ara, la pregunta d'ara: la seva família, li ha perdonat totes les malifetes que ha fet, fa i, segurament, farà des de llavors? El seu president que es diu Bauzá com son pare, sap que ell (son pare) col·laborà amb la Casa Catalana, encara que fos “de Mallorca”?

Hi ha una cosa que m'ha ferit especialment, venint de la família de Francisco Bosch, i és que vostè acabi de flastomar aquesta frase: “el PP ha acabat amb la dictadura catalanista”. En primer lloc, què és, segons vostè, el catalanisme? Jo sóc nascut al Principat i no sóc catalanista: sóc català i punt. I mallorquí molt més que molts mallorquins, especialment tots i totes els que estan al desgovern amb vostè. I, digui’m: què és la dictadura catalanista que vostè acaba d'eliminar amb l'ajut de l'apotecari? On és o era la dictadura?  Cregui’m que m'agradaria saber-ho.  Doni’m dades concretes. És un dir ja que vostè no es dignarà respondre'm. Llegir-me sí, perquè em referesc a son pare en termes elogiosos com no podia ser per manco. Però respondre’m, ja sé que no. No tenc ni idea del pensament polític de son pare, un home que, a la força, va haver de nedar en les aigües brutes del franquisme, com tothom, però no crec que el que vostè fa en contra de l'ensenyament del català, de la defensa de la nostra llengua, de la normalització del seu ús, d'iniciar una nova guerra idiomàtica, de tornar al franquisme, poc a poc, però amb pas ferm, el fes sentir-se orgullós.

Miri el rebuig del poble mallorquí, per parlar, només, de Mallorca, les manifestacions, els llaços, les protestes. D'això se'n sent orgullosa la seva família? El feliciten, cada vespre, quan arriba a casa, per tot aquest merder? Molt bé, Rafel, avui has estat magnífic! No afluixis, no aturis, demà més! Sàpiga que ha romput una il·lusió: la meva. Ja em costava confiar en un fill polític de Fraga Iribarne, que aquest sí en sabia de dictadures! Però confiava en un fill den Francisco Bosch, especialment després de la seva promesa fellona. Per això he quedat decebut. Una vegada que confio en l'extrema dreta, m'equivoc. Mala sort. Sent molt haver de dir-li que si el baríton afinava molt bé amb aquella veu potent, especialment ben impostada, el seu fill, vostè, ha desafinat. Però no una sola vegada, sinó des que ha començat la seva actuació. Un desastre! I, a més, i el que és pitjor, ha desentonat. Escolti les veus de tants i tants mallorquins afectats per la seva actuació.

L'esbroncada és de les que fan època!

jacintplanasisanmarti@gmail.com

(article NO publicat al Diario de Mallorca de 20 de maig de 2012, reproduït aquí amb permís de l'autor)